Sense paraules

Sí, reconeixem-ho, a les dones se'ns pot entendre! Estimats amics, una dona tampoc és tant complicada com sembla. Podeu veure-la com un objecte indescriptible que us provoca que la sang us baixi als pantalons durant unes horetes o com a un càlcul matemàtic de dimensions incertes quan has de parlar amb ella.

Un pas molt necessari que s'ha de fer per entendre una dona és NO pensar que no té solució, és a dir, l'expressió típica i institucionalitzada "dones! no hi ha qui les entengui" o una altra com "no ho intentis, et tornaràs boig" a l'hora de la veritat només és una mostra de la manera en què us podeu cagar a les calces quan la fòrmula no és 2+2 (no apte per canis)

En segon lloc, comenceu a aparcar el fet que si diem una cosa el més probable és que sigui el contrari (encara hi ha dones que quan diuen NO és NO). Tot s'ha de mirar des del punt de vista de l'actitud... Les dones, per sort, no som un "chupa-chup", és a dir, un caramel que quan te'l menges només en deixem el pal. Tenim sentiments, tenim neurones, un caràcter i sobretot una actitud.

Massa conceptes? no patiu, són senzills i fàcils d'aprendre.

Les dones tenen sentiments: són petites reaccions que si no les calmes ràpid poden acabar en tragèdia. Intenteu actuar de forma natural, i si voleu parlar amb alguna altra dona i no voleu que la noia en questió s'enfadi mireu de fer-la sentir part de la situació (no és molt difícil! una miradeta, una picada d'ull o un somriure ho solucionen tot!). Com a homes deveu pensar que el sentiment que més provoqueu és la ràbia... no us ho negaré, teniu raó. La manera més fàcil de tranquil·litzar és donar la raó i demanar perdó... a l'hora de la veritat seria la millor manera perquè us deixi en pau durant una estona (tot i això caldria endinsar-se més amb el tema ja que porta més d'un post al bloc).

Les dones tenen neurones: Són unes petites coses que hi ha al cap i que deixen anar unes descàrregues amb les quals pots pensar, moure't, escriure, jugar al futbol, mirar la televisió i ser-ne consient. Les dones també ho tenen, de vegades sembla que el cap d'una dona sempre està ple de merda i tonteries. A l'hora de la veritat és perquè hi ha més interessos a part del sexe, el futbol, els cotxes i la conversa que el cambrer de darrera la barra ens ha donat.
Elimineu el mite que totes les dones busquen un fill i formar una família, com la llei de Murphy si busqueu aquesta família al final trobareu les dones que quan s'acosta un nen, surten tots els instints assassins.
Podeu continuar eliminant que totes les dones són fines i de porcellana, hi ha algunes que els encanta el futbol, veure cervesa, fotre un cigarro amb els amics i jugar al pòker fins a les 6 del matí del dia següent (Avís: no significa que aquestes siguin únicament les lesbianes, n'hi ha de molt femenines!).

Les dones tenen caràcter: Sí, tenim caràcter, encara que hi hagi una petita minoria que crida massa l'atenció i que n'és l'excepció. Ni se'ns ha d'ajudar sempre quan hem de travessar un bassal ni se'ns ha de curar si ens fem un morat al braç... que siguem dones no significa que no poguem ser autosuficients. Ens agrada la companyia, les abraçades, els petons i el carinyo que ens poden donar. I això és tot. Tindrem problemes, se'ns morirà el gat/gos, ens caurà un llamp, etc. Continuarem sent totalment autosuficients.

Les dones tenen actitud: Podeu veure com l'actitud d'una dona canvia en molts moments del dia. Segurament, i el més probable, sigui per la regla (sí, aquella cosa que us toca tant als ous a vosaltres una vegada al mes, perquè sense voler-ho esteu obligats a aguantar-ho!).
Si no és la regla/menstruació/període és perquè una dona està indecisa per algun fet, o no s'atreveix a parlar clar (Graaaan sentiment de culpabilitat que ens beneixes cada dia amb el dolor...). Recomanació: deixeu passar el temps, si li importeu us vindrà a buscar, si no... poseu-vos-hi fulles!

I fins aquí acabo el meu discurset... tranquils, tindreu més ajuda si la necessiteu!
.

De vegades, quan més busques la llibertat, és quan més esclavitzes, t'apartes, no gaudeixes i et preocupes per qualsevol cosa. Com els esclaus de la moda, els esclaus del diner i el treball... es converteixen en portadors de manies, de problemes.

I quan més busques la llibertat, te'n adones de tots els impediments que té aquesta vida, aprens a no veure els petits plaers que ens poden regalar, a donar importància a tots els problemes que se't generin pel camí.

El converteixes en ambiciós, en una persona egoísta, desitges la llibertat més pura i acabes fent el que sigui per eliminar tot el que se't posi per davant, sense tenir en compte les conseqüències que poden patir els altres.

És necessari buscar la llibertat a qualsevol preu? Realment et sents lliure? O només has canviat aquell esclavatge per una altre nom més atractiu?

Hi hauriem de pensar tots una mica, de tant en tant...
.

Em sorprèn com una persona pot canviar tota la seva personalitat i estil, depenent dels llocs on va o la gent amb la que s'ajunta. No em sorprèn el fet de ser tant hipòcrites sinó la facilitat en què ens podem adaptar en un ambient fins al punt de fer-lo propi. A simple vista no es veu, necessites conèixer a les persones i veure les reaccions en diferents situacions.

Hi ha moltes que ho interpreten  com a un defecte, el fet de perdre la teva personalitat, d'actuar i no ensenyar la veritat. Jo interpreto que aquestes opinions són prejudicis, sense cap mena de criteri tret d'amagar que ells també ho fan i sense adonar-se.

Tornant al tema, jo penso que cada canvi forma part del caràcter essencial. Posem un exemple. Un llibre té moltes pàgines amb diferents capítols, dons una persona és com un llibre, té diferents capítols i el que fa és mostrar el capítol que més convé en aquell moment. Un llibre no perd l'essència, és així. Una persona tampoc. Pot ser elegant i reservat i amb els amics pot ser casual i extrovertit. En cap moment deixa de ser ella o ell.

Tal i com va dir una gran persona i professor, els rols de la gent poden canviar però no deixen de ser ells mateixos.

Les persones són com una motxil·la plena, la qual treus les coses que més t'interessen en el moment que més t'interessa.

Jo també estic indignada! Per la mala situació laboral que hi ha pels joves i no tan joves, per les baixes pensions, per la poca ajuda que podem rebre per subsistir en aquests temps de crisi, per la mala qualitat de l’educació, per les retallades de plantilles en empreses tan públiques com privades, etc. Estic indignada per moltes coses... però també estic indignada per la situació en què Catalunya ha de viure. Pressionada per l’Estat Espanyol, boicotejada pels seus ciutadans, marginada en general. I encara ens diuen que aquests temes no són gaire importants... que hi ha molts més problemes a part d’aquest. Encara no han entès que molts dels “seus” problemes se solucionarien amb la independència!


Fa poc vaig veure una discussió via twitter (gran twitter que ens obres els ulls, mentre ens girem d’esquena al món per mirar una punyetera pantalla!). La discussió es basava en si s’havia de dir #sensepor o #sinmiedo. El defensor del català explicava que com que estàvem a Catalunya era més correcte dir #sensepor ja que una llengua no es pot amagar i encara menys si és per reivindicar els teus drets, en canvi l’altre defensor explicava que aquella trobada era bilingüe, que no hi hauria d’haver diferències lingüístiques per solidaritzar-se amb la gran acampada de la Puerta del Sol. Això és un petit exemple de la incultura que patim en aquest país i parlo de gent que no vol veure que si desapareix una llengua ja podem oblidar una història i tota una cultura que amaga darrere (no sonarien igual les sardanes en castellà, o la literatura de Mercè Rodoreda, o que quarts de nou fes el seu programa en castellà). En el senyor del #sinmiedo se li hauria de dir que el bilingüisme és bo, que no ens hem d’amagar per parlar el castellà, que jo mateixa n’estic ben orgullosa de parlar-ho a la perfecció (tot i el meu accent de “pueblerina”) però hem de recordar que Catalunya tot i ser una “regió” d’Espanya (Temps al temps) és una nació: té una cultura pròpia, una llengua pròpia, una bandera pròpia, una història pròpia, etc. Si realment volem indignar-nos comencem per defensar les nostres llibertats com a catalans, solucionaríem molts més problemes dels que ens pensem.

Passat uns dies, la meva musa s'ha escapat. Ni les aranyes que habiten en el meu cervell fan feina...

Perdoneu-me


Atentament, l'autora.